EL SARCÓFAGO GÓTICO DE VALDERROBRES, Por Manuel Siurana

(Publicado en el Programa de Fiestas de Valderrobres, 1978)

Es importante que todos conozcamos nuestro patrimonio artístico, tanto el que ahora podemos observar, como el desafortunadamente desaparecido. De ahí que aquí tratemos de dar a conocer a los más jóvenes, y de dar a recordar a los más viejos, el sarcófago de piedra que se encontraba en la iglesia antes de que el marxismo mal entendido arremetiera contra el patrimonio artístico religioso que a todo el pueblo católico o no católico pertenecía.
Este sarcófago se encontraba situado junto al retablo original de “Cosida” en el lado del Evangelio (izquierda, según la visión del espectador) en la cabecera de la iglesia de Santa María la Mayor de Valderrobres. Se trataba de un sarcófago de piedra arenisca, que sólo estaba decorado en la parte superior, no presentando nada de decoración en las paredes verticales del mismo. Dicha parte superior es la tapa que nos muestra la imagen de un obispo yaciente. Dicho obispo apoya su cabeza sobre una almohada lisa en su parte central, pero con decoración de tipo vegetal por todo el contorno. El personaje presenta todos los atributos que le son propios: mitra, manto y báculo, del que ya en 1919 sólo quedaba una pequeña parte. La actitud general del representado es la entero reposo, con la mano derecha subida sobre la izquierda y bajo ellas el báculo. Dichas manos aparecen con los dedos unidos y con la palma abierta, mostrando al espectador su parte superior.
El rostro del obispo es poco representativo, parece un rostro tipo, que sólo ligeramente sería un retrato del difunto. La boca la lleva cerrada, con labios carnosos (el superior arqueado) ojos cerrados y nariz recta y perfecta; el pómulo muestra un ligero hundimiento, no pudiéndose apreciar si es debido a la voluntad del artista o bien a alguna rotura del mismo. Las orejas son grandes y tras ellas se recoge el pelo que no está muy bien representado, tratado en bloque, tal como ocurre con los canecillos que rodean la nave central y el ábside de la iglesia por su exterior.
Sobre la cabeza lleva la mitra típica, decorada con una franja inferior.
La vestimenta es la corriente de un obispo, ocupando su parte superior un manto de cuello abierto, que por su parte delantera deja ver la prende de vestir inferior.
La posición de los brazos del obispo obliga a que el manto se recoja, bajo el codo, en siete pliegues y a su vez se formen otros pliegues en la parte central.
En la parte izquierda del frente parece colgar una estola finalizada en un ligero colgante.
La parte baja del sarcófago parece incompleta, ya que los pies apenas se distinguen de la piedra y los pliegues del ropaje casi no se marcan.
Parece que las paredes verticales del sarcófago estaban pintadas, pero la pintura en 1919 ya casi no se apreciaba, no pudiendo, por tal motivo, saberse el tema que trataba, ni si era una pintura de la época del sarcófago o bien posterior.
El autor:
Desconocemos el autor del sarcófago, ya que no hay documento del mismo, pero podemos aproximar su cronología por su contenido artístico.
En el siglo XIV es cuando la escultura gótica empieza a hacerse de bulto redondo, mientras que en los siglos anterior no hay restos de escultura gótica exenta.
Por otra parte, es evidente la relación existente entre esta obra y las esculturas monumentales de la fachada, ya que parecen iguales tanto en su forma como en su trazado.
Dando por sentadas las dos premisas anteriores, podemos concluir que el autor de este sarcófago sería el mismo que el de la decoración que envuelve a la iglesia, tal vez el inglés Reinard des Fonoll.
En cuanto al personaje que se encontraba en el interior del sarcófago, Santiago Vidiella (en el artículo titulo “cosas de la tenencia de Valderrobres”, publicado en el Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón I, en el año 1907), afirma que era el fracasado candidato a obispo, don Fortún de Verruga, retirado a Valderrobres alrededor de 1280. Pero esa teoría es muy improbable, ya que, como hemos dicho, el sarcófago es de mediados del siglo XIV, puesto que está íntimamente relacionado con la escultura que envuelve a la iglesia.
Lo cierto es que el obispo aquí enterrado, si es que en este sarcófago se llega a enterrar a algún obispo, no es ninguno de los titulares de la diócesis de Zaragoza (don Pedro López de Luna – obispo entre 1315 y 1351 – y don Lope Fernández de Luna – obispo entre 1351 y 1383 – están enterrados en la catedral de la Seo de Zaragoza, en tanto que don García Fernández de Heredia – constructor de la mayor parte del castillo – murió en 1411, asesinado en la Almunia de doña Godina). En cambio sí que es más verosímil que el personaje aquí enterrado fuera un obispo auxiliar, que hubiera ido a Valderrobres en misión de apostolado, sorprendiéndole allí la muerte. Pero también es probable que este sarcófago no llegase a albergar a nadie, ya que tiene la apariencia de estar incompleto y que se quedase en Valderrobres como elemento decorativo.

Autor: Manuel Siurana Roglán

PROTECCIÓ DEL PATRIMONI

Per Manuel Siurana Roglán.
Aquest article ha estat publicat al número 55 a la revista del Grup Tècnic de la Associació professional de Conservadors i Restauradors de Catalunya. (Octubre, 2006)

Bases històriques
Al parlar de patrimoni mos referim al conjunt de béns que algú, individualment o col·lectivament, ha adquirit per herència i gratuïtament dels seus avantpassats. Dins d'aquests béns s'inclouen los immobles i més concretament los edificis. Quan lo receptor de la donació és un col·lectiu humà innominat, local, nacional o mundial i lo patrimonialitzat és una obra arquitectònica, mos trobem davant un Bé d'Interès Cultural.
La Humanitat no sempre ha comprès, i fins i tot avui dia a vegades no comprèn, lo valor social o col·lectiu del Patrimoni. De fet, va ser durant lo segle XVIII, amb la Il·lustració, quan va sorgir per primera vegada la idea del patrimoni com conjunt de béns que són propietat de tota la societat i que per això ha de ser l'Estat qui intervingue assegurant la seua conservació. És a dir, se fixen les bases perquè, ja al segle XIX, amb lo triomf de la ideologia liberal-burgesa, se considero lo patrimoni com Bé Cultural de l'Estat i de tots los ciutadans.
Lo segle XIX espanyol, amb les seues convulsions, se va caracteritzar per un buit legislatiu en defensa del Patrimoni. Però, des de 1918 la Direcció General de Belles Arts, depenent del Ministeri d'Instrucció Pública, va assumir les funcions de salvaguarda del Patrimoni Històric Artístic. Funcions que després de la Guerra Civil va exercir la Direcció General de Belles Arts, depenent ara del Ministeri d'Educació Nacional i, a partir de 1974, la Direcció General de Patrimoni Artístic i Cultural, que, després de la segregació del Ministeri de Cultura en 1977, va quedar sota la seua jurisdicció.
A partir de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia d'Aragó en 1982, se va legalitzar la transferència de la protecció del Patrimoni Cultural a la Comunitat Autònoma que, en aplicació de les seues funcions, se va organitzar en comarques, a les quals ha anat transferint diverses actuacions com “la conservació, millora i protecció dels recursos turístics del seu àmbit”, “l'emissió d'informes vinculants per a l'aprovació de la planificació territorial o urbanística que afecta als béns inclosos en lo Catàleg de Patrimoni Cultural Aragonès que se trobon al seu territori” i “la col·laboració amb los municipis en la redacció dels plans especials de protecció dels Conjunts d'Interès Cultural que se declaron”; reservant-se lo govern autonòmic “l'autorització d'obres en los Béns Catalogats del Patrimoni Cultural Aragonés i los seus entorns”. O sigui, l'Estat, des de tots los seus àmbits territorials: municipi, comarca, província, comunitat autònoma i govern central, garanteix o ha de garantir la protecció dels Béns Patrimonials.

Lo patrimoni de l'Església
Dins dels Béns Patrimonials Culturals s'inclouen los immobles i les obres d'art propietat de l'Església Catòlica, ja que tenen una doble dimensió: la religiosa i la estrictament cultural, ja que aquestes obres d'art, havent sorgit de la fe, han arribat a tal rellevància que formen part del Patrimoni Cultural del conjunt de la societat. Per lo qual, en aquest cas, no cap incidir bàsicament en la qüestió de la propietat, ja que sobre la base de la seua consideració propera a béns públics, ha de ser l'Estat qui, des dels seus diversos àmbits, exerceixi lo control i la protecció sobre ells. I lo mateix ocorreria amb lo Patrimoni Cultural de propietat particular, en lo qual ha de prevaler la seua funció social.
En aquest sentit, la iniciativa social protagonitzada per REPAVALDE va impulsar la recuperació d'un element patrimonial de primer ordre com és lo tram derruït de l'església de Santa Maria la Major, propietat de l'Església Catòlica, situada en Vall-de-roures i per extensió en la Comunitat Autònoma d'Aragó. Per això les parts implicades (lo propietari del Bé i los estaments de l'Estat), amb la col·laboració d'una Caixa d'Estalvis amb seu a Aragó (generadora de recursos financers que han de revertir en lo territori a través de la seua Obra Social) acaben de signar un Conveni de Col·laboració per a la recuperació de l'església parroquial de Vall-de-roures. Exemple modèlic d'actuació que hem d’aplaudir, ja que en ell s'estableix lo respecte de l'ús preferent del temple per als actes litúrgics i religiosos, i la utilització del mateix, d'acord amb la seua naturalesa i finalitats, pels seus legítims titulars. Però també se garanteix la visita, coneixement i contemplació d'aquest bé de la forma més àmplia possible. Assenyalant-se en suma, la seua primordial naturalesa religiosa sense desconèixer la seua dimensió social.

PGOU i Patrimoni
Simultàniament en aquests últims mesos s'està procedint a la redacció i aprovació de diversos Plans Generals d'Ordenació Urbana en molts pobles del Baix Aragó Històric, sent bàsicament los Ajuntaments qui han de determinar l'abast de les intervencions, encara que amb algunes limitacions que vénen determinades per les lleis, com la llei de la DGA 3/1999, de 10 de març, en la qual s'establia que els béns més rellevants del Patrimoni Cultural Aragonès serien declarats BIC, afegint textualment que “los conjunts històrics se defineixen com l'agrupació ‘contínua o dispersa de béns immobles, que és representativa de l'evolució d'una comunitat humana per ser testimoniatge de la seua cultura o de la seua història’, que se constituïx en una unitat coherent i delimitable amb entitat pròpia, encara que cada element per separat no tingue valors rellevants”, agregant en l'article 16 “que la declaració d'un Conjunt d'Interès Cultural podrà afectar a l'entorn d'aquest… en atenció a la incidència que qualsevol alteració d'aquest entorn pugue tindre en los valors propis del Conjunt o en la seua contemplació”. És per això exigible als poders públics la vigilància i protecció dels edificis i conjunts urbanístics de valor social i perdurable en lo temps, per damunt dels interessos particulars i/o conjunturals d'un moment històric. Segur que no podem esperar menys de la sensibilitat dels nostres dirigents i de l'acció dels grups d'iniciativa social.